Un
dia com avui, 11 de desembre de 2012, sense internet més que al mòbil et fa
reflexionar clarament sobre la necessitat que tenim dia rere dia de l’internet
(al menys jo). Ja no és una necessitat de: Ahhh!
Ahhh! Necessito la meua dosi diària! Sinó que és necessari per poder fer
molta de la feina de la universitat; vore si t’ha respost un professor sobre un
correu que ahir li vas enviar preguntant-li si el treball del seminari així
estava bé o encara s’havia de retocar alguna cosa; descarregar-te l’arxiu que
deuries tindre imprès i, com a mínim, llegit per a la tutoria de bromatologia;
mirar les dates dels exàmens de gener i així començar a planificar-te els temps
d’estudi de cada cosa; en un moment de no saber que fer, posar-te a buscar
algun baix a La Pobla de Vallbona; i tantes altres coses que fas dia rere dia
connectat a la xarxa.
I
que vull dir amb açò? Doncs que l’internet és una ferramenta molt important per
a molta gent, ja no només estudiants que estem completament informatitzats,
sinó gent, com mon pare, que necessita l’internet per poder continuar fent les
seues vendes de manises (taulells) arreu del món, o gent que necessita accedir
a bases de dades de diferents llocs per poder continuar les seues
investigacions, o gent que treballa en la comunicació i escriu a un diari
digital o simplement treballa des de casa per a qualsevol mitjà de comunicació;
i així tanta altra gent. Però fins a
quin punt açò és un avantatge o un inconvenient?
Fa
cosa de 10 o 15 anys hi havia moltíssima gent que això de l’internet no sabia
ni com gastar-ho, ni tan sols podia pensar que arribaria a donar-se-li tanta
utilitat com avui en dia. I fa 30 anys això era inimaginable, ja li haguera
agradat a m’abuelo, quan treballava venent manises arreu del món, haver tingut
les facilitats que té avui en dia mon pare i haver-ho fet des de casa, sense la
necessitat d’anar-se’n tan a sovint un mes o dos sencers a l’altra punta del
món deixant-se darrere la seua casa amb els seus fills i la seua dona sense
poder fer res més que parlar amb ells de tant en tant per telèfon. I en
realitat tampoc cal anar-se’n tan lluny, que jo encara em recordo,
lleugerament, quan ell encara no s’havia jubilat i anava per ahí pegant bacs
(no tant com abans, cert). També a ma mare li haguera agradat tindre les meues
facilitats a l’hora d’estudiar, de fet, ara que s’ha posat a estudiar de nou,
no fa més que repetir-ho, que no cal anar amb 10 llibres damunt, ho tens tot en
la xarxa i qualsevol dubte el resols en menys d’un minut, quan ella havia de posar-se
a buscar entre els llibres i, depèn del que fóra, sort si trobava alguna
cosa...
Però
fins a quin punt açò no ens està convertint en ciberadictes? És a dir, fins a
quin punt molts podem haver passat d’utilitzar l’internet com una ferramenta
d’ajuda a necessitar-lo, a ser dependents d’ell? Crec que no és una cosa per a
prendre’s a la lleugera, dependre del que siga o de qui siga mai és bo. Açò pot
afectar, i molt, a les nostres relacions personals amb altra gent, podent
arribar fins i tot a aïllar-nos del món real i quedar-nos en un món virtual del
que algun dia tractarem d’eixir i no podrem. Per això s’ha de saber separar o,
millor dit, s’ha de saber quan desconnectar, quan tornar al món real a
continuar amb una vida normal sense interferències més enllà de les justes i
necessàries. Per això et pregunto, tu saps desconnectar? I també et responc que
jo, de vegades, no...
