dimecres, 25 d’abril del 2012

25 d'abril


25 d’abril de l’any 1707, es lliura una batalla a Almansa on s’enfronta l’exèrcit del Borbó Felip d’Anjou i l’exèrcit de l’Arxiduc Carles d’Àustria en plena guerra de successió, encara que l’única cosa que està en joc no és el tro de les Espanyes, sinó que també està en joc la llibertat i la sobirania dels diferents Estats que formen les Espanyes, estan en joc els furs de la Corona Catalanoaragonesa, perquè Felip d’Anjou, com a bon centralista que és, no ha jurat els furs, a diferència de Carles d’Àustria. Per tant si Carles d’Àustria perd, perden tots els valencians, catalans, aragonesos i balears. I, per desgràcia, així va ser,  i els primers en caure vam ser els valencians a la ja anomenada Batalla d’Almansa. Se’ns van aplicar, “per dret de conquesta”, els Decrets de Nova Planta, prohibint l’ús en públic del nostre idioma, suprimint els nostres furs, de manera que van passar a dependre de Castella, i apagant qualsevol espurna que puguera reviscolar la flama de la llibertat del nostre poble.




25 d’abril de l’any 2012, 305 anys després, encara no em recuperat les nostres llibertats com a poble (els Decrets de Nova Planta continuen vigents com bé mostra l’article segon de la Constitució Espanyola de 1978: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”), encara ens continuen apagant les espurnes, o al menys ho intenten, però avui no és només un dia de record de temps passats, és un dia de lluita, de recuperar les nostres arrels, d’esperança, perquè avui és el dia de les Llibertats Nacionals del País Valencià, perquè igual que un 25 d’abril vam perdre la nostra sobirania, també un 25 d’abril la recuperarem. Perquè nosaltres som un poble unit, alegre i combatiu, som un poble que té prou força com per a recuperar-nos i mai callarem, sempre estarem ací, molestant, menjant-li l’orella als castellans, perquè un poble que calla mor i no volem morir, volem ressorgir d’entre la cendra dels nostres avantpassats socarrats a Xàtiva i a tants altres pobles. Volem contar-li als nostres fills i néts que vam guanyar, que els de l’altiplà no van poder acabar amb nosaltres.
La part roïna de la pel·lícula és que 305 anys d’ocupació donen per a molt, fan molt de mal a un poble i el debiliten, de forma que gent pot arribar a pensar que ens hauríem de conformar amb una comunitat autònoma, que crear un estat federal o independitzar-nos seria un fracàs, però el fracàs és que haguem arribat al punt on hi ha gent que pensa així, tot i que encara estem a temps de donar-li la volta a eixe fracàs i que passe a ser una victòria, perquè no volem continuant aguantant que des de l’altiplà es dediquen a insultar-nos per l’enveja que tenen de que nosaltres tinguem una llengua, una història i una cultura diferent a la seua, com va dir ahir @EmboiratPV en un article. Encara que per a mi és pitjor aguantar l’autoodi que tenen molts i moltes valencianes cap al nostre poble, perquè això si que és molt perillós per a que es mantinga viu, no és igual que ens intenten rebentar des de fora que ho intenten fer des de dins...

Ressorgim de la cendra dels nostres avantpassats, recuperem el nostre poble, recuperem la sobirania i fem restablir els furs!

Visca el nostre poble!

Visca el 25 d’abril!

Visca el País Valencià!


divendres, 20 d’abril del 2012

Retallades i més retallades...


El govern espanyol del PP últimament no fa res més que anunciar més i mes retallades, tot després d’haver fet una reforma laboral que precaritza a tots els treballadors. D’aquesta forma veiem com “a poc a poc” va aplicant la seua política neoliberal que ens farà tornar a temps d’abans de la Segona República socioeconòmicament parlant. Ja no només perquè el nivell de vida era baixíssim, sinó també pels temps de crisi que corrien, on tota una successió de governs inútils, alguns de concentració, que van haver fins i tot de suspendre la Constitució que hi havia, van estar a punt de dur l’Estat a la fallida més d’una vegada. Però clar, ara el govern té l’excusa perfecta, que és dir que ells no volen fer aquestes “reformas”, però que degut a “la herencia recibida y a la deuda de las autonomías”, no poden fer una altra cosa. Però com va dir fa poc una tertuliana de la SER, si tot ho fan per l’herència rebuda i pel deute de les autonomies, per a què collons governen?

Ens han fotut retallades en educació i en sanitat per un valor de 10000 milions d’euros, que continuen pagant a l’Església Catòlica, perquè clar, és molt important per a l’Estat, ajuda a millorar-lo acabant o intentant acabar amb l’homosexualitat amb les seues paraules a una missa retransmesa a la segona cadena pública, sí, faig referència al bisbe d’Alcalà d’Henares, un homòfob convençut, igual que tota la institució. També ens han implantat el copagament judicial, de manera que qui no tinga prou diners com per a pagar un advocat, si demana un d’ofici, haurà de pagar una part del seu cost. A més, també pugen l’IRPF, encara que al menys s’han dignat a fer-ho de forma que les rendes més altes paguen un poc més, pugen les taxes universitàries, posen més alumnes per aula a escoles i instituts, no renoven places de funcionaris públics ni contracten nous interins, implanten el copagament farmacèutic per als pensionistes i el pugen d’un 40% a un 50% o un 60% a la resta de la gent, ja vorem que ve després. Però a la casa reial només li retallen un simbòlic 2%, al Ministeri de Presidència un 4% i al de Defensa un 6%. Després diran que retallen per totes bandes igual.

Encara així a mi m’agradaria enfocar-ho cap a on més personalment m’afecta, ja que més d’un m’ha dit que no sap perquè estic sempre queixant-me de les retallades si a mi no m’afecten directament, però açò és fals, a mi m’afecten molt les retallades en educació com a estudiant que sóc, que és per on tiraré, encara que també m’afecten d’altres, a més que la meua lluita no és egoista, sinó que és per a tots. Primer de tot va ser l’aplicació del pla Bolonya amb el govern “socialista” i arran d’això voler implantar l’Estratègia Universitària 2015 (EU2015), que implica la privatització de la universitat pública. Després va vindre el govern del País Valencià, que va anunciar que anava a llevar a tots els campus universitàries l’Excel·lència, per la incapacitat de mantindré-la, econòmicament parlant. Ara ha sigut el govern de l’Estat espanyol anunciant que incrementarà les taxes de la matrícula universitària un 66%, de manera que només podran estudiar els rics, perquè ara també començaran a reduir les beques, i on pitjor estarà serà ací al País Valencià, on tenim les taxes universitàries més altes de tot l’Estat. Però la cosa no es quedarà ací, sinó que també es dedicaran a tancar carreres que no tinguen una quantitat prou d’alumnes perquè “no els eixirà rendible”, també el preu de la matrícula augmentarà progressivament per als repetidors, podent aplegar a pagar el 100% a partir del quart any.

Amb totes aquestes retallades injustes espero que els sindicats, tant universitaris com dels treballadors prenguen “medidas contundentes”, reproduint a De Cospedal, i es moguen, no com han fet fins ara i continuen fent, perquè el fet d’haver convocat una vaga general no vol dir que hagen complit i ja no hagen de dir res més, normal que Rajoy se’n riga del poble. El problema és que els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) estan venuts al capital, s’han aburgesat, de manera que no estan a l’altura del poble, estan a un altre nivell, amb les butxaques plenes i la vida assegurada, perquè té collons que encara no s’hagen pronunciat en contra de les últimes retallades del govern de Rajoy quan ho han fet el New York Times, l’FMI i la patronal, dient que està bé fer retallades, però que s’han de fer amb bisturí i no amb les tisores de podar, a més de que amb tantes retallades només es va cap a la fallida, perquè allò que realment s’ha de fer és incentivar l’economia i el treball.

I que més a dir? Que les retallades ens afecten a tots, que els sindicats deurien de començar a moure’s i lluitar pel poble, que deurien d’incentivar l’economia i deixar de retallar i, aahh sí, també resulta que el govern de l’Estat espanyol, per “por” a futures manifestacions i/o vagues generals, està intentant modificar el Codi Penal per penalitzar i criminalitzar als manifestants i poder tindre el control sobre les xarxes socials. De fet a la meua comarca ja han començat, ja han detingut a uns sindicalistes per pegar cartells amb informació sobre la vaga general acusant-los de pertànyer a una banda organitzada. Simplement penós.

dijous, 12 d’abril del 2012

Llibertat de manifestació, això que és?

Avui el govern basc a decidit que per a gener de 2013 l’Ertzaintza no podrà continuar disparant pilotes de goma, o com més correcte seria anomenar-les, bales de goma. Aquesta decisió ha sigut presa perquè fa uns dies va morir a l’hospital un jove que va ser ingressat per un tret que va rebre, quan la policia intentava dissoldre una baralla que va haver al acabar un partit de l’Athletic de Bilbao contra el Schalke 04. Però baix el meu punt de vista, deuria de prendre’s aquesta decisió arran de tot l’Estat i que entre en vigor de manera immediata, perquè d’ací a aleshores poden passar moltes coses, sobretot tenint en compte com està de caldejat l’ambient.

Potser aquesta siga la primera mort des de fa un temps causada per bales de goma, però una a soles ja ens mostra la capacitat mortífera de les mateixes, ens mostra que existeix un risc de que més gent siga assassinada a causa d’aquestes armes. Encara així ja coneixíem els efectes d’aquestes bales amb el simple fet d’anar enrere en el temps quant a penes un mes, i encara em pareix massa temps enrere, ja que amb les protestes que estan havent en contra de retallades,  de la reforma laboral, del neoliberalisme al que ens estan duent, han hagut moltes ferides, algunes de ben greus, fins i tot hi ha gent a la que li han deixat sense ull. Però semblava que la casta política no acabava de vore el perill d’aquestes armes, ha calgut una mort, una cosa que ja és irreparable, tant el fet de que estiga mort, com el sofriment dels familiars i amics, que de segur es senten impotents per no poder fer res contra el cafre que ha assassinat el seu fill, nét, nebot, germà, cosí o amic.


De tota manera açò és un pas cap avant i vint cap arrere, perquè primer, açò només afectarà a Euskadi, al menys de moment, si és que ho fan de veritat, i segon, ara ha eixit el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, dient que farà una reforma del Codi Penal, juntament amb el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, on penalitzaran la resistència pacífica, si “alteres greument l’ordre públic” serà delicte d’integració en organització criminal i que convocar manifestacions violentes per Internet, ja siga una pàgina qualsevol o una xarxa social, podrà ser castigat amb dos anys de presó. Coses sense peus ni cap que violen drets fonamentals i que l’única cosa que pretenen és acollonar a la gent per a que no isquen al carrer, perquè la imatge que s’ha donat internacionalment amb les mobilitzacions pacífiques que han hagut i que han acabat d’una manera tan violenta per culpa de la nazional no els interessa per res del món i han d’evitar-ho com siga.

A més açò també és una manera de tindre-nos controlats, d’agafar-nos pels ous al món virtual i així poder censurar allò que no li’ls agrade o que vaja en la seua contra, és a dir, és una forma d’acabar amb la llibertat d’expressió, d’entrar de nou en la dictadura que suposadament vam deixar enrere fa uns 40 anys, però que s’ha d’esperar d’un partit creat per franquistes i que ha sigut heretat pels fills d’eixos franquistes? Encara que açò no haguera passat si el PSOE haguera sigut vertaderament un partit d’esquerres i haguera tingut dos collons per canviar el model d’economia insostenible en el que estàvem sotmesos. Però eixe ara no és el tema, el tema és que d’alguna manera amb aquestes mesures que volen prendre estarien violant la Constitució, que replega els drets fonamentals de tots els ciutadans, entre els que es troba la llibertat d’expressió. Perquè, quina seria la ratlla per a poder condemnar a una persona per convocar una concentració violenta? Ho pregunto perquè ningú que vaja a convocar una manifestació dirà que la gent vaja amb armes i disposada a carregar-se tot allò que agafe, però això no vol dir que hi haja un grup de gent que acabe fent ús de la violència. Potser la resposta d’alguns siga que això ja va en la forma que tinga el jutge o jutgessa d’interpretar la llei o el Codi Penal.


Encara així, hem de tindre esperança, ja que no és tan senzill modificar el Codi Penal, perquè és una llei orgànica i això vol dir que per a modificar-lo és necessària més que la meitat més un, sent normalment necessàries les 2 terceres parts de la cambra, encara que això ve replegat en la pròpia llei...

dimecres, 11 d’abril del 2012

GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!


Avui fa 19 anys que un jove de Burjassot, anomenat Guillem Agulló va ser assasinat a Montanejos per un grup de feixites i neonazis. L'atac va ser degut als seus ideals, ja que militava als maulets, grup nacionalista i d'esquerres. Mentre que ell va morir, només un dels agresors, que va confesar ser el que li va clavar la navalla, va ser condemnat a 14 anys de pressó, complint-ne només 4, unint-se després al partit neonazi Alianza Nacional. Un dels que va ser lliurat, als pocs dies va participar a una agressió amb navalla al Barri del Carme de València. L'assasinat va ser condemnat per tots els partits exceptuant el PP i Unió Valenciana.

Per això avui és un dia de dol per al nacionalisme d'esquerra valencià. Per això avui acudirem a les 20h a la Plaça de l'Ajuntament de Burjassot a fer-li un homenatge. Per això avui és un dia per recordar que l'impunitat feixista continua present amb els tres anteriors atacs, en menys d'un mes, un d'ells als Països Catalans.

NO AL FEIXISME! NO A LA IMPUNITAT FEIXISTA! NO OBLIDEM! NO PERDONEM!
GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!

VISCA EL PAÍS VALENCIÀ! VISCA ELS PAÏSOS CATALANS!

http://www.youtube.com/watch?v=teMxP78XtHs

dilluns, 2 d’abril del 2012

Tots a la Vaga General


Qui som? D’on venim i com hem aplegat fins ací? Aquestes són tres preguntes que alguna vegada tot el món s’ha fet, preguntes gens fàcils de contestar, preguntes que ens poden dur a un conflicte intern, però jo crec haver-li trobat una resposta a cada una, una resposta que concorda amb la situació política, econòmica i social que ara mateix estem vivint. Una resposta que potser ens ajudarà a avançar cap a un futur millor, un futur que ens done esperança, un futur pel que començar a lluitar.
Qui som? Nosaltres som treballadors i estudiants, persones que no han nascut a una família que els dóna privilegis, persones que no trauen benefici del treball i explotació d’altres, persones honestes, amb ganes de poder viure sense passar cap necessitat i sense que els seus drets i llibertats es vegen reduïts.
D’on venim i com hem aplegat fins ací? Venim del poble, venim de gent igual que nosaltres, gent treballadora i estudiant, gent que ha estat durant molts anys reprimida. I ha sigut precisament gràcies a tota eixa gent que estem ací, gràcies a les seues lluites als carrers, gràcies a que no s’han rendit mai, gràcies a que pensaven, igual que nosaltres fem, en el seu futur, en el dels seus fills, en el dels seus néts. Però el camí no ha sigut fàcil, ha sigut un camí llarg on hi ha hagut moltes baixes, moments de desesperança i voler abandonar, repressió per part de les altes esferes, però també hi ha hagut èxits, temps en els que tots lluitaven pels seus drets, moments d’alegria i de ganes de buscar un futur millor.
I ara ha aplegat el moment de tornar a reviure l’esperit d’aquelles persones que ens van fer arribar fins on estem, de ser els que en un futur li donen la resposta a qui es faça eixes preguntes, per que el govern neoliberal del PP, conduït per Merkozy i pels mercats, ens ha imposat una reforma laboral que retalla els nostres drets com a treballadors, duent-nos a un futur de precarietat laboral. Però ja no només és la lluita per la reforma laboral, sinó que també és la lluita contra les retallades en educació, en sanitat, el fet de que vullguen privatitzar la justícia, que lleven la llei de l’avortament, que tinguen recorregut al Tribunal Constitucional el matrimoni homosexual i tot el que vindrà, ara que ja han passat les eleccions andaluses i asturianes, la que ens espera és menuda...
Potser també us pregunteu el perquè del meu no rotund a la reforma laboral, doncs aquest no, és degut a que en cas de que et vagen a acomiadar improcedentment s’ha baixat de 40 dies per anys treballat a 33 dies per any treballat, també a que s’han ampliat les causes de l’acomiadament procedent, que és a 20 dies per any treballat, permetent ara que els empresaris puguen fer un ERO amb la simple declaració, de que preveuen perdudes o que durant tres trimestres seguits que no han guanyat tant com abans, afegir que aquests EROs no tindran perquè ser comunicats a la justícia igual que fins ara, podent així fer-los quan els vinga bé, a més a més, també han fet que els sindicats no pinten res a les empreses, ja que els acords col·lectius podran fer-se i desfer-se com li convinga a l’empresari, a més de que aquest sense justificació cap podrà baixar-li el sou als seus treballadors o tindre-los en les condicions que ell vullga. I igual que aquestes, unes altres tantes mesures que afavoreixen l’empresari i fan que els treballadors perguen drets i tinguen un treball precari.
Per aquestes raons es fa una crida a que el dia 29 de Març, dijous, ningú vaja a treballar i tot el món isca al carrer a lluitar pels seus drets, per les seues llibertats, contra la reforma laboral, contra un futur incert, perquè nosaltres som treballadors i estudiants, venim del poble i hem aplegat fins ací gràcies a les lluites dels nostres avantpassats i no permetrem que un govern neoliberal ens faça tornar 100 anys enrere en qüestió política, econòmica i social. Units fem força. Units podem. Units vencerem. Perquè el poble unit mai serà vençut, mai podran amb la majoria. Tots a la lluita. Tots al carrer.

Primavera valenciana, intifalla i vaga general.


Ja fa un temps que no se’m veu ni un pèl per ací, la veritat que no tinc cap excusa, simplement que no m’abellia massa posar-me a escriure, i això que han passat moltes coses, hi ha hagut moltes mobilitzacions i encara les està havent. Per això volia parlar un poc de tot açò de la primavera valenciana, la intifalla i la vaga del dia 29. I encara que són tres temes en que un es pot allargar molt, sobretot jo, intentaré comprimir-ho.
Primer començaré amb la primavera valenciana, per ser allò que primer ha passat i perquè ha fet que hi hagen més mobilitzacions. Ja quan va començar tot això del Lluís Vives i abans de que es coneixera com primavera valenciana ja vaig fer un escrit, molt cutre per cert, però ara que ja ha passat, veig la necessitat de contar allò que vaig viure jo eixe dilluns en el que València va convertir-se en un vertader camp de batalla, on realment semblàvem l’enemic. Però primer he de començar pel final del dia, per les declaracions del cap de policia, que afirmava haver intentat negociar amb els i les joves, MENTIDA, encara que si que és cert que quan vam tallar el carrer Xàtiva la policia no va dir ni fer res, va ser ja quan ens vam dirigir cap a la Plaça d’Espanya, que ens van tallar el pas amb dos furgons a l’entrada de la Plaça de sant Agustí i van eixir uns quants antiavalots amb la porra a una mà i el casc a l’altra, cosa que ens va fer mig aturar-nos, però en vore que continuàvem, sense obrir la boca, van posar-se els cascos i van començar a córrer cap a nosaltres, que vam rodejar-los i vam entrar a la Plaça de Sant Agustí, i bé, a partir d’eixe moment ja és tot sabut... Ara, que més dir que té collons que la delegada de govern encara no s’haja dignat a dimitir, encara que a estes altures ja no ho farà.
Després ha vingut la intifalla, que realment no era més que utilitzar les falles per a allò que realment són, la protesta, una protesta que moleste als de dalt, com és el fet d’anar a les mascletades a xiular-li a la Rita i a tota la seua família pepera o com jo he fet duent una xapeta en contra de les retallades, que per molt que puga parèixer una ximpleria, tot el món a la meua falla s’ha fixat, o fer les falles populars i combatives (que es fan tots els anys) o fer un concert el mateix dia de l’ofrena i així moltes altres coses, amb les que realment s’ha demostrat que ha molestat als de dalt, quan les falleretes van fer un comunicat en contra de les xiulades, quan a l’ajuntament abans i després de cada mascletà posaven la música a tota hòstia i de seguida passaven els cotxets de la neteja per baix del balcó, quan he sentit queixes pel concert del dia 17, quan tots els faxorres de la meua falla cada volta que em veien comentaven que duia la xapeta i així tantes altres coses.
I finalment, el dia 29 d’aquest mes vindrà la vaga general, una vaga que, tot i ser convocada pels venuts dels sindicats, li hem de donar tot el nostre suport, perquè ja no és només eixa reforma laboral que ens han implantat i que, després d’haver-me llegit tant la reforma com la Constitució, té certs punts que toquen la inconstitucionalitat, sinó que són també les retallades que estem patint per part de Generalitat i, quan siguen les eleccions, del Govern central, és això que diuen de que volen revisar el dret a vaga, és el fet de que el partit del Govern tinga recorreguda al Tribunal Constitucional la llei del matrimoni homosexual, és el fet de que estiguen plantejant-se privatitzar la justícia, és el fet de que vullguen contentar a l’Església amb tot això d’Educació per a la Ciutadania, és el fet de que vullguen llevar-li a la dona el dret d’avortar lliurement, és el fet de que hi ha corrupció fins al poble més menut, és el fet de que hagen malbaratat els diners en coses innecessàries, és el fet de que Camps i Costa estiguen lliures, és el fet de que el gendre del rei estiga sent jutjat per corrupció, és l’Estratègia Universitària 2015, que no tot el món coneix, són tantes coses que podria estar ací anys.
Però la millor part arriba ara, i és quan la gent et diu, però si al Lluís Vives hi havia calefacció, però si a tu no t’afecten les retallades directament, però si uns vestits li’ls regalen a qualsevol, però si això de l’EU 2015 és una mentida, però si, però si, però si... I és quan tu respons, potser que el Lluís Vives tinguera calefacció, però veient el panorama, un no s’ha d’esperar a que li la tallen, sinó fóra per la unitat popular i per la solidaritat per part d’altres no s’haguera aconseguit mai cap avançament social. Sí, uns vestits li’ls regalen a qualsevol, però no en funció de president de la Generalitat Valenciana. Sí, potser a mi no m’afecten directament, de moment, però li afecten als meus pares amb la pujada de l’IRPF o pagant la meua universitat, perquè el País Valencià té les taxes més cares de tot l’Estat, i m’afectaran el dia que vaja al metge i em neguen l’atenció, o quan la universitat siga més cara encara, que ací al País Valencià és el segona més cara de l’Estat. Si l’EU 2015 és una mentida, com és que està publicada al BOE?...
I després de tant de “però si” és quan et canses i els envies a tots a la merda.

Després d’un llarg dia de debat, hi ha una cosa que m’ha quedat molt clara, i és que tot i les diferents postures dins d’un mateix partit polític, aquestes el fan enriquir-se i enfortir-lo, per això estic convençut de que al VIII congrés del Bloc Jove Nacionalista Valencià vam eixir més enfortits que mai i sent, com era el hashtag de Twitter, més Compromís. També he de dir que no tot van ser color rosa i flors, perquè també hi ha algunes coses que no em van agradar. Però primer m’agradaria comentar la impressió, com a nou militant que sóc, que vaig tindre amb la gent.
Fa cosa de tres o quatre mesos que estic afiliat al partit, sense conèixer ningú més que aquells amb qui vaig parlar per a la pròpia afiliació i poc després gent que vaig conèixer via xarxes socials i ja en eixe moment em va donar la sensació de que em trobaria a gust amb la gent que m’aniria trobant pel camí, perquè tots van ser molt propers amb mi i van fer que em trobara bé entre ells. Encara així em donava molt de respecte anar a Silla jo a soles, sense saber massa bé a qui apropar-me ni saber realment amb quin tipus de persones podria trobar-me, però tal com va anar passant el dia aquesta por també es va anar passant, perquè amb una excusa o amb una altra, vaig començar a parlar amb vosaltres, i tots vau estar bé amb mi, sense mostrar cap tipus de rebuig, sobretot a partir del sopar, ja que vam començar a parlar tots, contant-nos històries, menjant, bevent, ballant després al pub, i moltes altres coses, que em van fer vore que tots éreu unes persones molt meravelloses, amb els mateixos, o pareguts, interessos que els meus i, igual que jo, amb ganes de conèixer gent nova. Per tant a la gent amb qui vaig estar el dissabte dia 18 de febrer, només puc dir-vos que moltes gràcies, perquè vau fer que tinguera un dia molt agradable i em vau fer tindre més ganes de fer allò que fóra necessari per obrir un nou col·lectiu del Bloc Jove a la comarca del Camp del Túria, junt amb Ramon Sanchis i tants i tantes altres joves que segur tenen ganes de buscar una alternativa política al seu poble o la seua comarca, de treballar i de passar-se-ho tan bé com jo m’ho vaig passar ahir.
Ara, açò és la part bonica, i d’ací endavant prepareu-vos per a rebre d’hòsties per totes bandes, evidentment és broma, però si que vull a partir d’ací fer una crítica sobre alguns fets del dissabte, recalcant tant coses bones com roïnes que vaig vore. Primer de tot, com no, tinc l’obligació de fer referència a la pantalleta dels tuits de #mescompromis que es va habilitar, perquè la veritat que va ser tot un èxit i baix el meu punt de vista una manera molt original de que es sapigueren les opinions de tots i totes d’allò que anava passant al congrés, a més de riure’s també un poc de coses que posava la gent...
Ara ja sí que començaré amb coses que potser gent es senta ofesa, encara que no m’agradaria que ho agafaren com un atac, sinó com una crítica que pot ajudar en un futur a ser millors. D’aquesta manera tractaré de dir la meua opinió d’una manera “lijt” i començant per ordre temporal. Per aquesta raó començaré amb el debat de la ponència política, que sincerament em va parèixer desastrosa, però ja no per la forma de presentar-la, sinó per què el col·lectiu de València va fer una esmena a la totalitat de la ponència, que, baix el meu punt de vista, per molt que digueren que no era la intenció, pareixia que estaven dient-li als ponents que eren uns inútils que no sabien fer la o amb un canut... Però al menys els ponents, sobretot Reis Gallego, per ser qui donava la cara, en lloc de prendre-se-ho a malament i fer un món, van transaccionar la esmena, igual que van fer amb tantes altres, permetent que totes les postures del partit es veren reflectides. Perquè com ja he dit al començament, la pluralitat ens fa forts i  ens fa fer vore a la gent de l’exterior que no som doctrinaris i per tant acceptem noves propostes. Encara així degut a l’embolic que hi havia, vaig decidir abstindrem per no tindre clar del tot allò que estava votant, no com molts pensaríeu per fer la gràcia.
La següent qüestió que crec que no es va fer gens bé, es el fet de que a l’últim moment es presentara una candidatura alternativa, perquè tot i que la normativa replega que és completament acceptable, a mi em sembla un colp baix i no ganes de fer política. Amb tot açò no vull dir que tinga res en contra de la candidatura Sí al futur, més País Valencià, sinó que crec que la candidatura deuria d’haver-se donat a conèixer abans i no que li aplegara a la gent a l’últim moment mitjançant rumors. Però igual que tinc per a uns tinc per als altres, perquè no em va semblar gens bé quan el xic que va eixir a defensar la candidatura Més Compromís, que ara no recordo el seu nom i això que vaig estar parlant amb ell una bona estona, quin idiota estic fet, va començar a tirar llenya al foc, fent molt més gran la flama que hi havia encesa entre una candidatura i l’altra, per sort ningú de la candidatura Sí al futur, més País Valencià va continuar la discussió, perquè podria haver acabat en una gran bomba.
I ja per acabar, recalcar les intervencions de gent de diferents partits i formacions que havien sigut convidats i l’acte de cloenda on es va fer un homenatge als “jubilats” i vam sentir tots el nostre himne seguit del crit: País Valencià, lliure i sobirà!
Hòstia, doncs ara que m’he fixat, em pareix que he soltat un bon rotllaco, no o què? Però espero que no se us haja fet massa pesat i que us haja agradat. Gràcies per llegir-me, aahh, i els filòlegs perdoneu-me si hi ha alguna



IES Lluís Vives


La veritat que m’agradaria donar-li a açò que vaig a escriure cert to humorístic, perquè així els fets no pareixerien allò que són, però no tinc gràcia i “tinc la llet torta”, així que em limitaré a dir la meua opinió. I de què està parlant el tio aquest?, vos preguntareu. Doncs estic parlant dels fets ocorreguts fa dos dies front a l’institut Lluís Vives i ahir per mostrar la contra als fets ocorreguts i com ocorrerà avui, dia 17 a partir de les 12:30 per la mateixa raó.
Fa dos dies, quan els alumnes de l’IES Lluís Vives van eixir de classe sobre les 15 hores, van decidir fer una protesta sobre les retallades que està sofrint l’educació i per això van concentrar-se davant del seu institut, que es troba front a l’estació del Nord, en ple centre de València, i, evidentment, com era una concentració prevista, encara que menuda, hi havia policia espanyola, o millor dit, gossos de pressa d’aquest sistema feixista i corrupte. El problema va començar quan els alumnes de l’institut van decidir tallar el carrer Xàtiva paralitzant així el trànsit, però aquesta acció no va durar ni cinc minuts, perquè els gossos de pressa van ordenar als menors, alguns de 14 anys, alçar-se i permetre que el trànsit tornara a ser normal i arrel de la negativa dels alumnes, van carregar contra tots ells, aplegant a detindre a un menor de 17 anys al·legant que va intentar mossegar-los, no he vist excusa més idiota a la meua vida, veig prou inviable que una persona que està sent reduïda pels gossos, no se li ocórrega una altra cosa que posar-se a mossegar-los, a no ser que els estiguera pegant punyades i potades i siga la mateixa metàfora que estic utilitzant jo... En qualsevol cas, no són acceptables ni tolerables els atacs policials a uns alumnes, en la seua majoria menors d’edat, que van fer una asseguda tallant el trànsit per protestar contra les retallades.
Però la cosa no va acabar ací, sinó que ahir, la gent no va quedar-se a sa casa i milers de persones van tornar a la lluita, per continuar allò que els alumnes de l’IES Lluís Vives van començar, la lluita en contra de les retallades, i per denunciar la violenta càrrega policial. I, com no, els gossos de pressa no van poder resistir-se, necessitaven atacar, i com que ja feia temps que no li’ls donaven llum verda per a reprimir qualsevol acció en contra de “l’ordre públic”, van atacar i van acabar detenint fins a 11 persones, de les quals un va haver de ser enviat  l’hospital, degut a la brutalitat policial, un altre era un menor d’edat, i 8 han hagut de passar la nit als calabossos. En aquesta ocasió els gossos van al·legar que els manifestants van tornar a tallar el trànsit i quan una dona va intentar passar, van pujar-se damunt del cotxe provocant-li un atac d’ansietat a la conductora, que, segons les declaracions dels manifestants, no és cert, i a més a més, en cas de que ho fóra, la dona no em donaria cap pena, que no haguera intentat passar, estem en Guerra, i nosaltres no l’hem començada, van ser ells atacant-nos, atacant a menors, amics, amigues, alumnes, fills, filles, germans, germanes, en definitiva, companys i companyes, i per tant açò mereix una resposta organitzada per la nostra banda i així acabar amb aquest terrorisme de l’estat, encara que després ens venguen com irresponsables “perroflautas” i quan hi han protestes d’aquest tipus a països àrabs, diguen que són revolucions democràtiques...
Per poder demostrar tot açò hi han vídeos a la xarxa, vídeos on apareixen els alumnes de l’IES Lluís Vives sent arrastrats pels gossos i detenint al menor de 17 anys i un altre on ix una de les càrregues policials del dia d’ahir on una xica, que no estava fent res i passava per darrere d’un grup de policies que estava tractant d’immobilitzar a un altre xic, rebia una potada per part d’un dels policies, que en eixe moment es girava, sense vindre al cas. La veritat és que m’atreviria a predir que avui passarà exactament igual i també el dia 19, dia de mobilitzacions en contra de la reforma laboral, però insistisc, açò no és més que el començament d’una guerra que ens ha de dur a la victòria, a la fi de les privatitzacions en educació, sanitat i, en un proper futur, en justícia, a més d’altres tantes empreses públiques...
Ara, amb tot açò hi ha una cosa que m’ha quedat clara, vull acabar la meua carrera i treballar dignament, perquè si acabara de policia moriria... I com diuen Pirat’s Sound Sistema a la seua cançó de mossos d’esquadra, que podria aplicar-se als grisos: “Colla de gossos cabrons!!!”
PD: si l’escrit és un poc merdós perdoneu-me, l’he fet a classe.

Reforma laboral


Potser hauria d’acabar de llegir la reforma laboral abans de fer-li una crítica, però es fa pesada i amb allò que he llegit crec que ja tinc prou per fer una xicoteta crítica, encara que això no vol dir que no me l’acabaré de llegir, una cosa no lleva l’altra, però això no ve al cas, així que comencem:
Des del govern ens han intentat vendre que la reforma laboral que s’ha aprovat per Reial Decret Llei, és a dir, una fórmula de legislació que permet l’aplicació immediata d’una llei, és estrictament necessària i per tant molt urgent i que busca el bé per a tots els treballadors i treballadores fent que els empresaris també isquen afavorits. De fet, quan un comença a llegir-se el preàmbul de la reforma laboral, veritablement sembla que siga bona per a tots i totes i que el PP siga, com ha dit avui la senyora De Cospedal, el partit dels treballadors, però açò és com els palosantos, per fora semblen boníssims, però com estiguen un poquet verds, només tastar-los ja notes l’aspror, en aquest cas l’aspror és de les mesures. Tant és així que en arribar a la quarta pàgina del preàmbul, quan encara et queden 5 per acabar-lo i 60 per acabar la reforma sencera, ja s’acaba la felicitat i veus que la cosa no va amb els treballadors sinó amb els empresaris.
Resumint la primera barbaritat diu que no és econòmicament racional que la majoria dels acomiadaments siguen improcedents i que la justificació dels acomiadaments procedents, “deuria ser més habitual en temps, com els actuals, de crisi econòmica”. La veritat que no puc acabar d’entendre aquest argument, després de dur quatre pàgines dient que s’ha de parar l’atur i que s’ha de fomentar la contractació per així augmentar l’ocupació, és com diria una professora de biologia que vaig tindre, infumable, sobretot quan una pàgina més avant, diuen que no té cap sentit que per acomiadament improcedent s’haja d’indemnitzar amb 45 dies per any treballat i un màxim de 48 mensualitats, i que per això fan una reducció a 33 dies per any treballat i un màxim de 24 mensualitats, encara que, per sort, no han reduït els 20 dies per any treballat de l’acomiadament procedent. Però, com no hi ha un però, com ja he dit han fet més ample el ventall de possibilitats per acomiadar a una persona procedentment, és a dir, ara es dedicaran a tirar al carrer a tot el personal sense quasi indemnització en lloc de fer com fins ara, aguantar als treballadors perquè tirar-los al carrer els eixia massa car, a més a més, la part més irònica del capítol on fan referència als acomiadaments, és com l’han anomenat, “Mesures per afavorir l’eficiència del mercat de treball i reduir la dualitat laboral”, ja ja ja ja que bo que és l’acudit... A no ser que per a ells afavorir l’eficiència del mercat laboral vullga dir “despedir a diestro y siniestro”.
Bé, continuem, també han fet una altra mesura que suposadament té la intenció d’acabar amb l’ocupació temporal i reduir també l’acomiadament, com tot al llarg de la reforma. Aquesta mesura és la reducció del temps màxim de duració d’un contracte temporal de 24 mesos a 12 mesos, sent la intenció molt bona, però una mesura inútil per dur-la a terme, perquè l’empresari podrà fer dos coses, la primera, que és la que suposadament es faria i per això seria efectiva la mesura, és que una volta s’haja acabat el temps del contracte temporal, es faria un contracte indefinit, l’altra, que és la que tots els empresaris faran, és dir-li adéu al treballador o treballadora i contractar una altra persona que faja la mateixa feina durant un altre any. Per tant si realment la intenció fora acabar amb els contractes laborals, aquesta mesura aniria acompanyada d’una obligació a l’empresari de contractar indefinidament a aquesta persona a no ser que l’empresa estiguera en un ERO o alguna cosa pareguda que impedira a l’empresa contractar a ningú més. Ara podeu pensar que l’empresa podria declarar perdudes durant un mes i al mes següent contractar una altra persona per a que li fera la feina, però també tinc una solució a açò, que seria la prohibició a l’empresa de que contractara a ningú en un temps de 6 mesos i sofrir inspeccions cada mes sense previ avís per si hi ha algú treballant en negre per a substituir aquesta manca de treballadors.
Una altra decisió que han pres ha sigut el llevar-li pràcticament tota la poca força que tenien als sindicats, de manera que l’empresari no tinga la necessitat de fer convenis ni acords amb ningú, podent així fer tot allò que vullga sense haver de justificar-li res a ningú i tornant així a l’època dels inicis del liberalisme, aquella època a la que Marx va escriure els seus llibres, i faig referència especial a “El Capital”. Parlo ara mateix de Marx, perquè sempre he defensat que tot i poder acceptar gran part del marxisme, hi havia algunes coses que veia antiquades i que calia modernitzar-les, però com la cosa continue en aquesta direcció, hauré de retirar les meues paraules i acceptar tots i cada un dels punts del marxisme, i això és una cosa que no m’agradaria fer, perquè només voldria dir que hem anat 200 anys enrere. Per això crec que els sindicats han de despertar de la seua llarga hibernació, lluitar pels drets de tots i deixar-se de ximpleries com això de que no van a convocar una vaga general perquè no és Rajoy qui la convoca sinó ells, és ridícul i infantil, com moltes de les coses que duen fent uns anys enrere...
Realment hi han moltes altres coses que contar, però he volgut comentar les tres més sonades i que més m’han cridat l’atenció, perquè sinó, tant com m’allargo, podria escriure pàgines senceres. Així que si voleu una informació més ampliada, feu com jo i llegiu-vos la reforma laboral i penseu per vosaltres mateixos i no deixeu-vos manipular pel que puga dir un o un altre. He d’escriure alguna cosa sobre açò.

Vergonya, cavallers, vergonya!!!


Ara resulta que han condemnat al jutge Baltasar Garzón a onze anys d’inhabilitació en la justícia, és a dir, l’han apartat per a sempre de la seua carrera com a magistrat i se l’han llevat del mig per furgar a les ferides equivocades, una és la ferida oberta per la dictadura franquista que van tractar de curar o més ben dit de taponar amb una simple bena quan el forat que hi havia, mereixia una cirurgia i molts punts, molts i molts punts. L’altra ferida és l’oberta ja a posteriori per una sèrie de polítics descendents d’eixa dictadura retrograda i antiquada, que l’única cosa que fa és no permetre que la nostra societat vaja endavant, aquesta ferida que va furgar és coneguda per tots com la trama Gürtel, la diferència amb l’anterior és que aquesta continuava i continua oberta del tot, perquè aquesta no han tingut prou temps per a tapar-la, de fet ha sigut per la que realment s’han dut per davant al magistrat, per realitzar escoltes “il·legals” als advocats dels imputats.
Una vegada feta aquesta introducció crec que no estaria gens malament fer una definició de justícia alternativa a la que tots tenim en ment o que deuríem tindre en ment, ací va, la justícia és un òrgan d'àmbit estatal utilitzat per la dreta espanyola per controlar que no isca al llum tota la merda que han tapat. Perquè si no és aquesta la vertadera definició de justícia, no puc entendre la raó de que qui busca vore qui ha comés el delicte siga condemnat i els que han comés el delicte siguen lliurats. No puc entendre com és que Camps haja sigut lliurat de tots els seus càrrecs, quan és més que evident que és culpable, i que Garzón, el jutge que duia la investigació de la trama que havia regalat vestits al Molt Honorable ex-President de la Generalitat Valenciana, haja sigut condemnat amb la inhabilitació del seu càrrec durant onze anys. Per això, utilitzant com a model la cançó Violència d’Orxata Sound Sistema, sense voler plagiar res, dic, violència és que el franquisme estiga impune, violència és que Camps estiga lliure, violència és que se li faça un homenatge a un exministre de Franco, violència és la justícia espanyola, violència és que després de tants anys de “democràcia” vullguen continuar tapant els crims del franquisme, violència és que després de tants anys de “democràcia” no s’hagen renovat les institucions, violència és que condemnen a Garzón a 11 anys d’inhabilitació, violència és aquesta “democràcia”, violència és la llei d’amnistia, violència és que hi haja gent que no vullga vore tot açò, violència són els mitjans de comunicació, violència és que es diga que ha triomfat l’Estat de Dret, violència és que el PP estiguera content quan Garzón va jutjar a Barrionuevo i ara diguen que és un roig, violència són els judicis polítics que encara es fan a aquest Estat, violència és que hem estat, i estem, durant molt de temps callant i tragant, violència són moltes altres coses que podria continuar dient i escriure desenes i desenes de pàgines, així que pararé ací.
Arrel de tot açò jo em pregunto que com hem pogut estar tant de temps tan cecs, sempre ens han tapat la boca, parlar de la dictadura sempre ha sigut un tema tabú, igual que de la monarquia que ara hem descobert tan corrupta o més que Camps, Matas, Chaves, i molts altres, que eixe és un altre cas a banda. Però per a mi no hi ha pitjor cosa a tot açò que la traïció que hem sofert per part del Partido “Socialista” “Obrero” Español, suposadament contrari a la dictadura, però ple de gent defensora de la llei d’amnistia i altres tantes coses que tapen la dictadura, la monarquia i la corrupció i fan que jutges que busquen condemnar als delinqüents siguen condemnats. És de vergonya, de molta vergonya tota aquesta manipulació durant tants anys, tot i que després de tant de temps és més que evident que no es condemnarà a ningú per estar tots morts, però que menys que un reconeixement de les víctimes causades per una guerra i una dictadura, igual que el “Generalísimo” va reconèixer les víctimes de la guerra per part dels republicans, encara que era evident que mataren nacionals, va haver un alçament il·legítim. Com anava dient, tots dos bàndols tenen els mateixos drets, encara que per aconseguir que siguen reals hem de fer que caiguen les institucions que vénen de la dictadura i substituir-les per unes institucions plurals i vertaderament democràtiques. Per això hem d’anar tots al carrer i fer aquell crit que Jaume I va fer a Portopí: VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!!!

I ací la cançó on he bas at part de l'escrit:




Los colores


Rojo, amarillo, verde y azul, naranja, violeta y los que quieras tú. No, no és sobre una cançó popular infantil del que vull parlar, sinó de l’associació que li donem als colors, i si vos pregunteu que com m’ha donat per pensar en aquesta tonteria, doncs mira, no ho sé la veritat.
A la nostra societat, hi han determinats colors que van units a determinades coses, ja siga un objecte, una emoció o alguna moralitat, encara que açò també em podria donar molt per a parlar. Per exemple, quan parlem del color verd associat a una emoció, pensem en l’esperança, però quan ens referim a demanar permís per fer alguna cosa, sabem que vol dir que ens l’estan donant. Però si és el color roig, sabríem que és una prohibició, encara que després en quant als sentiments està referit a l’amor i la passió, i per contra a la ràbia. També està el color negre que ens indica la soledat, la por, la foscor, coses dolentes com a norma general. I el blau, que transmet tranquil·litat i calma. I molts altres colors amb moltes altres associacions.
Però, per què en algunes situacions identifiquem els colors en alguna d’aquestes coses? La veritat és que jo no podria assegurar-ho, ni sóc sociòleg ni res que si li parega, però això no vol dir que no puga reflexionar sobre açò. Jo personalment em faig una altra pregunta per respondre aquesta, quins colors tindríem ara per representar aquestes coses si les fulles dels arbres foren negres, l’aigua fora roja i per tant també el cel, o la terra fóra rosa i la neu groga fort? Aquesta pregunta me la faig perquè penso que aquesta associació la venim fent pels colors de les coses que trobem a la natura. Potser estiga completament equivocat i açò és una barbaritat com un temple, però, no és per la nit quan apareixen els colors negres i la foscor?, quan tenim por d’allò que ens puga passar per la falta de visibilitat?, i com a tal, no és el color negre el que ens transmet la por, la soledat?, no és el color blau el que apareix quan es fa de dia, quan hi ha llum?, no són la tranquil·litat i la calma les que apareixen quan podem vore tot allò que passa al nostre votant?, no és precisament el color blau el que ens transmet aquesta calma i aquesta tranquil·litat?
Són moltes preguntes i podria formular moltes més en cada un dels colors que trobem a la natura, però com ja he dit, potser açò siga una barbaritat, i per descomptat és una ximpleria, però ara ja has acabat de llegir-ho, i pots traure les teues conclusions, o pensar que sóc idiota per escriure tota aquesta tonteria, però això ja és decisió teua.

Autocomplaure't


Valencià:
Una vesprada sense res a fer dóna molt de temps per a pensar i per a frustrar-se un a soles. Dic açò perquè sempre veus al teu voltant gent que d’alguna manera o d’una altra és molt bona en alguna cosa i jo des de fa un temps estic pensant que m’agradaria destacar en alguna cosa, però no per donar-me’n a conèixer, sinó per autocomplaure’m i dir algun dia, mira, jo he fet açò o allò i estic orgullós d’haver-ho fet. Però sempre he sigut una persona que no ha mostrat cap interès per res i molt d’interès per tot alhora, sé que pareix un poc incongruent, però en realitat no ho és tant com sembla, perquè a mi sempre m’han interessat moltes coses, la fotografia, la música, la pintura, l’escriptura, la lectura, les matemàtiques, la química, la biologia, la llengua, la història, la política (alguns diran que és la meua gran passió), la filosofia, el filosofar, la cuina, les manualitats, la natura, els animals, les plantes, la meua cultura, la d’altres pobles, menys la informàtica, que sóc un negat i mai no m’ha atret massa, podria dir que m’ha interessat tot, encara que sempre ha sigut com quan a un xiquet li regales un joguet nou i no es separa d’ell, però als dos dies veu un diferent i ja no li agrada el que té, per això dic que no he mostrat mai interès per res.
Jo sempre he intentat, quan he començat a fer una cosa, fer-ho de la millor manera possible, però la meua falta d’interès als dos dies ha fet que no ho fera de la millor manera. De fet l’única cosa que he vist que m’ha anat millorant amb el pas del temps han sigut els meus coneixements, però degut purament a l’estudi, no a que jo haja intentat ampliar-los, i la meua escriptura, perquè quan revisc escrits que havia fet anteriorment penso que són una merda enorme, encara que avui en dia tampoc és que escriga massa bé, però com que m’agrada llegir el diari i articles d’opinió, sense importar-me massa la ideologia que promoguen, i que qualsevol cosa l’escric demano opinió sobre ella, he vist com a poc a poc si que ha hagut certa millora a l’hora d’expressar-me.
La veritat és també que la meua escriptura sempre va relacionada amb la política i d’alguna manera n’estic fart, perquè hi ha més coses a la vida sobre les que reflexionar, per molt que puguen semblar ximpleries, com és açò, però es d’alguna manera una forma d’expressió, igual que pot ser-ho la fotografia o la pintura o la cuina o la música o moltes altres coses que estan buscant despertar els sentits i els sentiments de cada persona, no simplement atacar i criticar una societat, per molt mal feta que pugues pensar que estiga.
Tot açò m’ha vingut al cap observant la gent del meu voltant, evidentment no a tots, no tot el mon destaca en alguna qualitat, però si per exemple J.B. (no, no és el whisky) tots els cap de setmana se’n va a la muntanya i de tant en tant puja algun 3000, o G.G. algú que no conec personalment, però que seguisc a Twitter per les seues fotografies i els retocs que fa a algunes de ben conegudes, fent una barreja d’elles que em sembla estranya però apassionant, o C.M i D.G. dos persones que no es coneixen, però que els dos toquen la guitarra clàssica i encara que un té prou més experiència, els dos s’igualaran en nivell algun dia, o C.L. una persona que tot i que una cosa li puga costar fer-la fins que no ho aconsegueix no para, o G.M. una altra persona que no conec personalment, però que destaca per la seua originalitat en les contestacions, o A.D. un apassionat de la informàtica, o C.V., que encara que a mi em parega una xorrada, sap qualsevol cosa sobre dibuixos animats i videojocs, i així podria dir unes quantes persones més del meu voltant, em caiguen millor o pitjor i siguen més o menys properes a mi.
Que totes aquestes persones tinguen diferents qualitats, no vol dir que siguen coneguts, ni que siguen els millors, ni que vullguen fer-se coneguts per eixes coses, sinó que vol dir que eixes persones saben el que volen, saben que és el que els interessa i intenten ser tan bones com puguen, per algun dia dir, mira que vaig fer jo quan tenia 18 anys, o quan tenia 20, o quan tenia 32, o quan fora. Però m’estic adonant que he tirat 18 anys de la meua vida al fem, perquè si encara fóra algú graciós, o no haguera tingut un caràcter tan agre, que encara tinc un poc prou, o simplement haguera intentat perfeccionar alguna qualitat, però no ho he fet, només m’he comportat mogut per interessos passatgers que no valen per a res. Al menys tinc una justificació per sentir-me millor, i és el fet de que encara em queda molta vida per davant i puc canviar i aconseguir sentir-me orgullós d’alguna cosa que haja fet.
Després de llegir açò podreu pensar que estic com un llum de carburo (que estic boig, bàsicament), o que sóc un infeliç, que no és cert, o que sóc un hipòcrita per dir que no vull ser conegut i en canvi estic penjant açò i donant-lo a conèixer, però el fet de que a la gent poguera agradar-li açò que he escrit voldria dir que ho he fet bé i per tant seria una cosa de la que sentir-me orgullós. Però la meua pregunta és: de veritat estàs tu content amb el profit que t’has tret?

Castellano:
Una tarde sin nada a hacer deja mucho tiempo para pensar y para frustrarse uno a solas. Digo esto porque siempre ves a tu al rededor gente que de alguna manera o de otra es muy buena en algo y yo desde hace un tiempo estoy pensando que me gustaría destacar en algo, pero no para darme a conocer, sino por autocomplacerme y decir algún día, mira, yo he hecho esto o aquello y estoy orgulloso de haberlo hecho. Pero siempre he sido una persona que no ha mostrado ningún interés para nada y mucho interés por todo a la vez, sé que parece un poco incongruente, pero en realidad no lo es tanto como parece, porque a mí siempre me han interesado muchas cosas, la fotografía, la música, la pintura, la escritura, la lectura, las matemáticas, la química, la biología, la lengua, la historia, la política (algunos dirán que es mi gran pasión), la filosofía, el filosofar, la cocina, las manualidades, la naturaleza, los animales, las plantas, mi cultura, la de otros pueblos, menos la informática, que soy un negado y nunca me ha atraído demasiado, podría decir que me ha interesado todo, aunque siempre ha sido cómo cuando a un niño le regalas un juguete nuevo y no se separa de él, pero a los dos días ve un diferente y ya no le gusta el que tiene, por eso digo que no he mostrado nunca interés para nada.
Yo siempre he intentado, cuando he empezado a hacer una cosa, hacerlo de la mejor manera posible, pero mi falta de interés a los dos días ha hecho que no lo hiciera de la mejor manera. De hecho lo único que he visto que me ha ido mejorando con el paso del tiempo han sido mis conocimientos, pero debido puramente al estudio, no a que yo haya intentado ampliarlos, y mi escritura, porque cuando revivo escritos que había hecho anteriormente pienso que son una mierda enorme, aunque hoy en día tampoco es que escriba demasiado bien, pero cómo me gusta leer el periódico y artículos de opinión, sin importarme demasiado la ideología que promuevan, y que cualquier cosa que escribo pido opinión sobre ella, he visto como poco a poco si que ha habido cierta mejora a la hora de expresarme.
La verdad es también que mi escritura siempre va relacionada con la política y de alguna manera estoy harto, porque hay más cosas a la vida sobre las que reflexionar, por mucho que puedan parecer tonterías, como es esto, pero se de alguna manera una forma de expresión, igual que puede serlo la fotografía o la pintura o la cocina o la música u otras muchas cosas que están buscando despertar los sentidos y los sentimientos de cada persona, no simplemente atacar y criticar una sociedad, por muy mal hecha que puedas pensar que esté.
Todo esto me ha venido a la cabeza observando la gente de mi al rededor, evidentemente no a todos, no todo el mundo destaca en alguna cualidad, pero si por ejemplo J.B. (no, no es el whisky) todos los fin de semana se va a la montaña y de tanto en tanto sube algún 3000, o G.G. alguien que no conozco personalmente, pero que sigo en Twitter por sus fotografías y los retoques que hace a algunas muy conocidas, haciendo una mezcla de ellas que me parece extraña pero apasionante, o C.M y D.G. dos personas que no se conocen, pero que los dos tocan la guitarra clásica y aunque uno tiene bastante más experiencia, los dos se igualarán en nivel algún día, o C.L. una persona que a pesar de que una cosa le pueda costar hacerla hasta que no lo consigue no para, o G.M. otra persona que no conozco personalmente, pero que destaca por su originalidad en las contestaciones, o A.D. un apasionado de la informática, o C.V., que aunque a mí me parezca una chorrada, sabe cualquier cosa sobre dibujos animados y videojuegos, y así podría decir unas cuántas personas más de mi al rededor, me caigan mejor o peor y sean más o menos cercanas a mí.
Que todas estas personas tengan diferentes calidades, no quiere decir que sean conocidos, ni que sean los mejores, ni que quieran hacerse conocidos por esas cosas, sino que quiere decir que esas personas saben lo que quieren, saben que es lo que los interesa e intentan ser tan buenas cómo puedan, para algún día decir, mira que hice yo cuando tenía 18 años, o cuando tenía 20, o cuando tenía 32, o cuando fuera. Pero me estoy dando cuenta que he echado 18 años de mi vida a la basura, porque si todavía fuera alguien gracioso, o no hubiera tenido un carácter tan agrio, que todavía tengo un poco bastante, o simplemente hubiera intentado perfeccionar alguna cualidad, pero no lo he hecho, sólo me he comportado movido por intereses pasajeros que no valen para nada. Al menos tengo una justificación para sentirme mejor, y es el hecho de que todavía me queda mucha vida por delante y puedo cambiar y conseguir sentirme orgulloso de algo que haya hecho.
Después de leer esto podréis pensar que estoy zumbado, o que soy un infeliz, que no es cierto, o que soy un hipócrita por decir que no quiero ser conocido y en cambio estoy colgando esto y dándolo a conocer, pero el hecho de que a la gente pudiera gustarle esto que he escrito querría decir que lo he hecho bien y por lo tanto sería una cosa de la que sentirme orgulloso. Pero mi pregunta es: de verdad estás tú contento con el provecho que te has sacado?

Llibertat, amnistia...


Si no tinguera cert optimisme i fóra catastrofista diria exactament les mateixes paraules que a dit mon pare a l’escoltar determinada notícia a la ràdio: “Açò és el fi de les autonomies, i damunt la gent no farà res i es quedarà queta”. La notícia és que el nou govern ha dit que vol que la reforma exprés de la constitució siga aplicada també a les autonomies, que aquestes a partir de l’any 2020 hauran de tindre un dèficit del 0%, perquè sinó se li les posara una multa del 0’2% del seu PIB, i si el dèficit continua augmentant, podran prendre’s responsabilitats penals contra els dirigents polítics de l’autonomia corresponent i podrà ser intervinguda pel govern central.
Si, és més que evident que d’ací al 2020 encara queda molt, i que per a fer tot açò s’hauria de reformar el Codi Penal, que és una llei orgànica i necessita molta burocràcia de pel mig, a més de dos terceres parts de les Corts, però amb la majoria aclaparant del PP tant a la cambra alta com a la baixa i que la reforma exprés de la Constitució també hauria d’haver sigut igual, no crec que siga massa complicat que s’aprobe. I jo em pregunto que cóm pot ser que tot el món estiga contínuament a favor de la modificació del Codi Penal per fer-ho més dur, quan es tracta d’una llei orgànica que priva de drets i llibertats a les persones. A més de que cóm és possible que un govern intervinga un altre, estem bojos o què?
Possiblement alguns heu pensat que si, que deurien d’anar tots a la presó i que el govern de l’Estat té dret a intervindre a qualsevol govern autonòmic o local. Però jo crec que no és així, perquè la restricció de drets i llibertats no és una cosa que s’haja de prendre a la lleugera. Estem suposadament a un Estat democràtic, i la democràcia que jo sàpiga es caracteritza per la lliure elecció dels governants i després tota una sèrie de llibertats, drets i deures que s’han de complir, però amb l’enduriment continu del Codi Penal no s’està complint aquesta democràcia. Sobre açò no tinc res més a dir.
En quant a la intervenció del govern autonòmic per part del govern estatal em pareix una barbaritat pel simple fet de que, si el govern estatal fora el que està per damunt del sostre de dèficit, qui l’intervindrà, la UE?, no crec sincerament, i si així fora em pareixeria igual de malament, perquè no són ningú per fer-ho obertament. Açò l’única cosa que fa és que aparega un control ferri sobre les autonomies i que el poc dret d’autodeterminació que tenen, desaparega. Volem això?, volem tornar enrere en el temps i estar com a l’època de Franco? Jo no, i crec que moltíssima gent tampoc, per això tots hem de lluitar en contra d’aquestes lleis centralistes, ja no dic espanyolistes, perquè això realment és el de menys, no estic en contra d’Espanya, estic en contra del centralisme i a favor de les meues llibertats i la meua cultura. Així que recuperaré i modificaré un crit de la “transició”, encara que la rima se’n vaja a cagar:
Llibertat, amnistia, Estatut d’Estat Federal! O potser millor encara, Constitució de país. Ahí ho deixo, i que cadascú pense el que vullga.