Este mig dia al Centre Social de La Pobla de Vallbona:
- Hola! Bon dia! Venia a preguntar si per al dia tal o tal el Centre Social estarà lliure d'esta hora a esta altra.
+ Això has d'anar a l'Ajuntament a demanar-ho, ací no podem dir-te res. (Més seca no podia ser la tia)
- Ja, vinc d'allí...
+ I per a que has vingut ací?
- Perquè m'ha enviat la xica de l'Ajuntament a vore si sabieu com estaven les dates
+ Eixa xica és tonta, ja li pegarem un calbot!
Només en el començament ja m'han donat ganes d'enviar-la a fer la mà, tant a ella com a l'altra senyora que estava darrere del mostrador en ella. Ací m'ha començat a explicar l'aforament que hi ha, si podiem contractar els serveis del bar... I la molt imbècil no sé li ocorre una altra cosa que dir-me: "Ja que has sigut gentil, et miraré si tinc lliure en els dies que ja m'han arribat" I després hem continuat:
+ I que pretens fer?
- Volem fer un concert.
+ Qui?
- Compromís
+ Ah! I de què d'una orquestra?
- No, del Botifarra.
+ I eixe grup què fa.
- El Botifarra no és un grup, és un cantant, encara que du acompanyants. Fan música tradicional valenciana.
Mentre estava dient açò l'altra senyora estava dient:
* Pos que ha de fer? Si es diu el Botifarra, farà botifarraes!
I en acabar de parlar jo:
* Pel simple fet de cantar en valencià no vol dir que facen música valenciana.
+ Què és? Música de botar i fer l'idiota d'eixa que vos agrà a vosatros?
- No, ja ho he dit.
* Si voleu música valenciana -esta continuava a la seua- mos posem esta i jo a cantar albaes i jotes que això sí que és música valenciana.
- Precissament el Botifarra cante albaes i jotes, t'estic dient que és música TRADICIONAL valenciana.
+ Bo, pos si vos acaben dixant el centre social -donava per sentat que no anaven a fer-ho- mosatros anirem a vore-ho.
Lo que s'ha d'agunatar!!!! I damunt fes-te el simpàtic!
Este matí a la ràdio
he escoltat que s’ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat a tot el merder eixe del senyor
Wert, on pretenia que els i les estudiants rebérem beques únicament si trèiem
més d’un 6’5 de nota mitja el curs anterior, com si no tinguérem prou amb la baixada
del pressupost d’estes. D’esta manera, com molta gent veníem dient, es vindria afavorint que la gent
més adinerada, tinguera bona o mala nota, poguera continuar costejant-se la
seua educació, mentre que la gent amb menys recursos econòmics hauria
necessitat aconseguir els diners posant-se pels cantons, o vés a saber quina
altra manera, o simplement deixar-se els estudis, perdent la possibilitat de
tindre una educació i un formació. Així es crearia un greuge comparatiu on els
diners permeten l’accés a un dret fonamental, que deuria ser accessible a tot
el món, com és l’educació. Però la Constitució de l’Estat espanyol, per sort,
replega que l’educació ha de ser pública, gratuïta i universal i amb este
sistema de beques s’estan carregant tant la gratuïtat com la universalitat, esperem que arribe la lògica.
Si alguna cosa alguna
vegada m’ha agradat de Platon, és la frase que va posar en boca de Sócrates que
diu: “només sé que no sé res” i la seva obsessió per l’educació, encara que ell
no defensava obertament que havia de ser-hi pública, gratuïta i universal, però
pels seus escrits podria arribar a sobreentendre’s. I este ara que collons està
dient? Bé, doncs us dic açò perquè Platon defenia que l’educació és el camí per
a que la gent puga arribar a trobar la Idea del Bé o, en el seu defecte, la
seua posició en una societat estructurada que ell havia creat, és a dir, per
arribar a tindre una cultura i uns coneixements necessaris per poder ser
crítics amb el món que ens envolta, per no conformar-nos amb la primera cosa
que passe sense plantejar-nos els efectes que puga tindre, per arribar a
auto-realitzar-nos com a persones. Però tot açò s’ho volen carregar i han
alliberat un mostre, una bèstia, per poder dur-ho a terme, han alliberat a
Wert, que ho està aconseguint molt bé amb el seu afany d’espanyolitzar als i
les xiquetes catalanes, de recuperar l’assignatura de religió catòlica a
l’escola, de carregar-se les beques per als més desafavorits, de crear una llei
d’educació on fa reaparèixer la revàlida de l’època de Franco (i moltes altres
coses), etc.
Però hem d’arribar a
ser crítics, no hem de conformar-nos amb ser una massa aborregada governada per
aus de rapinya que nosaltres mateixa “triem democràticament”. Hem de ser
lliures i per això se’ns ha d’educar, no d’adoctrinar com pretén el PP, se’ns
ha d’educar en el coneixement de la llibertat, en la democràcia i, sobretot, en
el pensament crític. Perquè sense ser crítics, mai serem lliures! Mai!
Bufff, quant de mal
m’han fet tants anys tenint com a professor de filosofia a l’hermano Luís Fernando...
Fa un parell de nits un amic va preguntar-me la meua opinió
sobre la independència de Catalunya i tot el procés que s’està duent a terme, ja
que ell és partidari de la independència dels Països Catalans (com
jo) i que per tant estava en contra (jo no). Li vaig explicar la meua opinió,
que ara us deixaré ací.
Primer de tot hauria d’explicar quina és la meua concepció
de Països Catalans, que no és altra que la confederació de les diferents
nacions de parla catalana, no només per una qüestió lingüística, sinó també per
una qüestió cultural, social i, sobretot, econòmica. Hi ha qui té la concepció dels Països
Catalans com una sola nació o un sol país, però per a mi és un sense sentit,
tenint en compte que mai ho hem sigut. Sempre hem estat units respectant el
dret d’autogovern de la nació del costat (fins que va arribar Felip V, és clar),
per això baix el meu punt de vista cal que siguem Països i no País, perquè el
meu país és el País Valencià. No tinc absolutament cap interès en fugir d’Espanya
i del seu centralisme a Madrid, per a muntar una nova paraeta en la que depenga
de Barcelona i no de mi mateix. És molt
senzill, digueu-li PAÏSOS Catalans.
Bé, una vegada dit això, puc respondre a la pregunta sobre
la independència de Catalunya, dient que estic completament a favor, perquè ells
mateixos ho diuen: “Tenim pressa”. Avui en dia la conscienciació a Catalunya, a
les Illes, al País Valencià, a la Franja, a l’Alguer o a Catalunya Nord, sobre
la nació és completament diferent, però, això vol dir que cadascun dels
territoris s’haja d’esperar a l’altre per a independitzar-nos tots en bloc? No,
evidentment, cada país, com a nació independent, s’ha d’anar independitzant a la seua marxa, tal i com la
seua societat va madurant en eixe sentit, però sempre deixant la porta
oberta a la confederació amb els països del voltant.
I per acabar, dic que una cosa és la meua concepció sobre la independència i altra de ben diferent és la concepció que tinc sobre l’organització econòmica i política (em referisc al tipus de democràcia, d’estructures de govern, etc.) dels Països Catalans.
Últimament veig que molta gent m’està preguntant
que collons vol dir això que poso totes les nits a Twitter, això de
#cosesNAZIS. La veritat que podríem dir que és una xorrada de les grans, de
vegades em pregunto si em val d’alguna cosa continuar posant-ho totes les nit,
però vaig fer-me una promesa. Fins que no canvie la situació actual continuaré
posant-ho totes les nit, que me’n recordo (si, sé que poden programar-se
piulades, però no vull).
#cosesNAZIS són que el sistema financer estiga en crisi, que hi haja corrupció baix de cada pedra, que ens colen les
retallades per totes bandes, que els bancs estiguen desnonant a gent que no té on anar, que hi haja qui s'està suïcidant abans de ser desnonat, que hi haja qui
estiga aprofitant el mal de molts per enriquir-se, que un partit que es fa
anomenar socialista no haja tractar d’acabar amb el boom de la rajola, que el
PP no faça més que riure’s de la ciutadania, que es vullguen bloquejar
processos democràtics com ho és el dret a l’autodeterminació, que en lloc de
reduir la pressió fiscal sobre la ciutadania s’incremente, que s’haja fet una
amnistia fiscal, que Toni Cantó diga que els animals no tenen cap tipus de
dret, que a UPyD diguen que no els importa d’on vinguen els diners que els hi
donen... I així podria fer una interminable llista de ques.
Per tant fins que no canvie la situació actual,
continuaré posant nit rere nit el HT #cosesNAZIS a Twitter, com una senyal de
protesta pròpia, que, com ja he dit, potser és una xorrada, però millor que
posar totes les nits una llista de ques, no?
Divendres, 8 de febrer de 2013, 21:00 hores
(aproximadament).
-Franco! Franco! Franco!
Quatre joves de diferents edats ixen del
“Castillo de Quintos” de Blasco Ibáñez cridant, em giro cap als meus amics:
-De veritat, quina colla de retrasats...
Si hagueren viscut l’època de Franco ja voríem si tenen la vida que tenen...
Bé, anem al Primptems? Que encara que està també ple, al menys tenim el billar
per utilitzar-lo de taula.
Tots tres ens dirigim al Primptems i allí
comencem a xarrar i demanem unes cerveses mentre esperem a dos amigues més.
Després, quan arriben, demanem unes rondes més (bé, per a mi no, que tocava
conduir i amb una cervesa ja anava servit, que mai es sap on estarà la policia)
i ens posem a jugar a les cartes després de muntar-nos una taula i unes cadires
amb unes caixes de cervesa al revés. Bé, res estrany, al cap i a la fi el que
buscàvem era una nit entretinguda entre amics, rient i gaudint.
Entre uns rotllos i uns altres va fer-se l’1 i
pico, pensant en que a l’endemà havíem de fer coses decidim anar eixint 3. Allí
fora un xic d’uns 16 o 17 anys, que anava com una cuba, se’ns apropa i ens demana un cigarro, encara
que siga “de liar”, li diem que no en tenim i comença a xarrar amb natros i van
eixir els altres dos amics que quedaven dins. Així mentre xarrem ens solta que
ell és nazi (jo al principi pensava que ho deia de broma, tal com va dir-ho,
sense vindre al cas ni res), de manera que un amic (bé, més que un amic, diria
un armari encastat, em trau quasi un cap i és literalment dos cossos meus) li
contesta que ell es “más rojo que la sangre”, he de dir que també anava un poc
contentet, però ni punt de comparació amb el nazi, que ni li entenia que deia.
Bé, tornant, quan el nazi va sentir això va cridar a un altre (no recordo el
nom que va dir) i va aparèixer el, diguem-li, capo.
-¿Qué pasa aquí?
-Nada, que dice que es rojo.
-¿Cómo? –es gira cap al meu amic- ¿Qué es lo que has dicho?
-Nada, simplemente que soy más rojo que la sangre.
-Tu no habrás pateado cabezas nazis, ¿verdad?. No habrás pateado cabezas
de los mios, porqué si lo has hecho tendrás que patear la mia...
-Ha dicho que es anti-nazi –interromp de colp el “caxorro” (així
l’anomenava el capo), encara que fóra mentida.
-¿Anti-nazi? ¿Por qué no venís tu i tus dos amigos allí detrás con
nosotros dos a pegarnos? A ver si pateáis más cabezas nazis. Dos para tres, no
está mal, ¿no? Si fuera el solo –senyala al “caxorro”- te diria que fueras sólo
tu, però contra mi necesitas a tus dos amigos.
-¿Cómo coño dices? –el meu amic no du massa bé les amenaces...
A partir d’ací la conversa va acabar-se i va
tocar-me posar-me davant del meu amic i, encara no sé massa bé com (vaig traure
força d’on no tenia, no sé si per la ràbia que van donar-me els nazis, per les
poques ganes que tenia de pegar-me o per què), dur-lo a arrastrons carrer
avant. Ell no feia més que cridar, dient-me que li deixara “pisarle la cabeza
al puto calvo de mierda”. Ell tractava d’anar a pels nazis (per cert, se m’ha
oblidat mencionar que els altres dos van aparèixer de seguida que van sentir
que s’alçaven un poc les veus), però jo no li deixava, de fet va haver un
moment que va llevar-se la seua jaqueta i va llençar-la enterra i va tractar de
desfer-se de mi. En vore que no podia va continuar caminant, moment que vaig
aprofitar per llençar-li la jaqueta a la seua cosina que venia darrere nostre.
Al final va cedir i va anar cap al cotxe com jo li deia, el que no va fer és
tranquil·litzar-se, ni molt menys.
Mentre anàvem cap al cotxe ell va girar-se i va
vore que ens seguien els nazis, vaig dir-li que ni correra, ni se li
ocorreguera anar a per ell i que caminara ràpid. Va fer-me cas, però no sense
assegurar-me que a l’arribar al meu cotxe trauria la “pitón” i li la trencaria
al cap dels nazis, evidentment no va ser així, perquè en entrar al cotxe vaig
arrancar. Vaig començar a pegar voltes per la zona dels quintos, no sabíem res
dels altres 3! Els vam començar a enviar missatges al whatsapp i vam cridar a
una d’elles que no va respondre. La sort és que en penjar la cosina del meu
amic va cridar-nos per preguntar-nos que era de natros, estàvem els 5 bé.
S’havia acabat tot i no havia passat res, per
sort. Vam arribar a Benimàmet, jo estava atacat, no deixava de tremolar i per
si fóra poc m’havia esquinçat el dit en el forcejament amb el meu amic. Però
tot havia passat...
Certament escrivint-ho ara no em pareix per a
tant, però l’adrenalina volava eixa nit...