Este mig dia al Centre Social de La Pobla de Vallbona:

- Hola! Bon dia! Venia a preguntar si per al dia tal o tal el Centre Social estarà lliure d'esta hora a esta altra.
+ Això has d'anar a l'Ajuntament a demanar-ho, ací no podem dir-te res. (Més seca no podia ser la tia)
- Ja, vinc d'allí...
+ I per a que has vingut ací?
- Perquè m'ha enviat la xica de l'Ajuntament a vore si sabieu com estaven les dates
+ Eixa xica és tonta, ja li pegarem un calbot!

Només en el començament ja m'han donat ganes d'enviar-la a fer la mà, tant a ella com a l'altra senyora que estava darrere del mostrador en ella. Ací m'ha començat a explicar l'aforament que hi ha, si podiem contractar els serveis del bar... I la molt imbècil no sé li ocorre una altra cosa que dir-me: "Ja que has sigut gentil, et miraré si tinc lliure en els dies que ja m'han arribat" I després hem continuat:

+ I que pretens fer?
- Volem fer un concert.
+ Qui?
- Compromís
+ Ah! I de què d'una orquestra?
- No, del Botifarra.
+ I eixe grup què fa.
- El Botifarra no és un grup, és un cantant, encara que du acompanyants. Fan música tradicional valenciana.

Mentre estava dient açò l'altra senyora estava dient:

* Pos que ha de fer? Si es diu el Botifarra, farà botifarraes!

I en acabar de parlar jo:

* Pel simple fet de cantar en valencià no vol dir que facen música valenciana.
+ Què és? Música de botar i fer l'idiota d'eixa que vos agrà a vosatros?
- No, ja ho he dit.
* Si voleu música valenciana -esta continuava a la seua- mos posem esta i jo a cantar albaes i jotes que això sí que és música valenciana.
- Precissament el Botifarra cante albaes i jotes, t'estic dient que és música TRADICIONAL valenciana.
+ Bo, pos si vos acaben dixant el centre social -donava per sentat que no anaven a fer-ho- mosatros anirem a vore-ho.

Lo que s'ha d'agunatar!!!! I damunt fes-te el simpàtic!

Siguem crítics! Siguem lliures!

Este matí a la ràdio he escoltat que s’ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat a tot el merder eixe del senyor Wert, on pretenia que els i les estudiants rebérem beques únicament si trèiem més d’un 6’5 de nota mitja el curs anterior, com si no tinguérem prou amb la baixada del pressupost d’estes. D’esta manera, com molta gent veníem dient, es vindria afavorint que la gent més adinerada, tinguera bona o mala nota, poguera continuar costejant-se la seua educació, mentre que la gent amb menys recursos econòmics hauria necessitat aconseguir els diners posant-se pels cantons, o vés a saber quina altra manera, o simplement deixar-se els estudis, perdent la possibilitat de tindre una educació i un formació. Així es crearia un greuge comparatiu on els diners permeten l’accés a un dret fonamental, que deuria ser accessible a tot el món, com és l’educació. Però la Constitució de l’Estat espanyol, per sort, replega que l’educació ha de ser pública, gratuïta i universal i amb este sistema de beques s’estan carregant tant la gratuïtat com la universalitat, esperem que arribe la lògica.

Si alguna cosa alguna vegada m’ha agradat de Platon, és la frase que va posar en boca de Sócrates que diu: “només sé que no sé res” i la seva obsessió per l’educació, encara que ell no defensava obertament que havia de ser-hi pública, gratuïta i universal, però pels seus escrits podria arribar a sobreentendre’s. I este ara que collons està dient? Bé, doncs us dic açò perquè Platon defenia que l’educació és el camí per a que la gent puga arribar a trobar la Idea del Bé o, en el seu defecte, la seua posició en una societat estructurada que ell havia creat, és a dir, per arribar a tindre una cultura i uns coneixements necessaris per poder ser crítics amb el món que ens envolta, per no conformar-nos amb la primera cosa que passe sense plantejar-nos els efectes que puga tindre, per arribar a auto-realitzar-nos com a persones. Però tot açò s’ho volen carregar i han alliberat un mostre, una bèstia, per poder dur-ho a terme, han alliberat a Wert, que ho està aconseguint molt bé amb el seu afany d’espanyolitzar als i les xiquetes catalanes, de recuperar l’assignatura de religió catòlica a l’escola, de carregar-se les beques per als més desafavorits, de crear una llei d’educació on fa reaparèixer la revàlida de l’època de Franco (i moltes altres coses), etc.

Però hem d’arribar a ser crítics, no hem de conformar-nos amb ser una massa aborregada governada per aus de rapinya que nosaltres mateixa “triem democràticament”. Hem de ser lliures i per això se’ns ha d’educar, no d’adoctrinar com pretén el PP, se’ns ha d’educar en el coneixement de la llibertat, en la democràcia i, sobretot, en el pensament crític. Perquè sense ser crítics, mai serem lliures! Mai!

Bufff, quant de mal m’han fet tants anys tenint com a professor de filosofia a l’hermano Luís Fernando...