Nazis? No gràcies, només parlo amb persones

Posem-nos en situació:

Divendres, 8 de febrer de 2013, 21:00 hores (aproximadament).

-       Franco! Franco! Franco!

Quatre joves de diferents edats ixen del “Castillo de Quintos” de Blasco Ibáñez cridant, em giro cap als meus amics:

-       De veritat, quina colla de retrasats... Si hagueren viscut l’època de Franco ja voríem si tenen la vida que tenen... Bé, anem al Primptems? Que encara que està també ple, al menys tenim el billar per utilitzar-lo de taula.

Tots tres ens dirigim al Primptems i allí comencem a xarrar i demanem unes cerveses mentre esperem a dos amigues més. Després, quan arriben, demanem unes rondes més (bé, per a mi no, que tocava conduir i amb una cervesa ja anava servit, que mai es sap on estarà la policia) i ens posem a jugar a les cartes després de muntar-nos una taula i unes cadires amb unes caixes de cervesa al revés. Bé, res estrany, al cap i a la fi el que buscàvem era una nit entretinguda entre amics, rient i gaudint.

Entre uns rotllos i uns altres va fer-se l’1 i pico, pensant en que a l’endemà havíem de fer coses decidim anar eixint 3. Allí fora un xic d’uns 16 o 17 anys, que anava com una cuba,  se’ns apropa i ens demana un cigarro, encara que siga “de liar”, li diem que no en tenim i comença a xarrar amb natros i van eixir els altres dos amics que quedaven dins. Així mentre xarrem ens solta que ell és nazi (jo al principi pensava que ho deia de broma, tal com va dir-ho, sense vindre al cas ni res), de manera que un amic (bé, més que un amic, diria un armari encastat, em trau quasi un cap i és literalment dos cossos meus) li contesta que ell es “más rojo que la sangre”, he de dir que també anava un poc contentet, però ni punt de comparació amb el nazi, que ni li entenia que deia. Bé, tornant, quan el nazi va sentir això va cridar a un altre (no recordo el nom que va dir) i va aparèixer el, diguem-li, capo.

-       ¿Qué pasa aquí?

-       Nada, que dice que es rojo.

-       ¿Cómo? –es gira cap al meu amic- ¿Qué es lo que has dicho?

-       Nada, simplemente que soy más rojo que la sangre.

-       Tu no habrás pateado cabezas nazis, ¿verdad?. No habrás pateado cabezas de los mios, porqué si lo has hecho tendrás que patear la mia...

-       Ha dicho que es anti-nazi –interromp de colp el “caxorro” (així l’anomenava el capo), encara que fóra mentida.

-       ¿Anti-nazi? ¿Por qué no venís tu i tus dos amigos allí detrás con nosotros dos a pegarnos? A ver si pateáis más cabezas nazis. Dos para tres, no está mal, ¿no? Si fuera el solo –senyala al “caxorro”- te diria que fueras sólo tu, però contra mi necesitas a tus dos amigos.

-       ¿Cómo coño dices? –el meu amic no du massa bé les amenaces...

A partir d’ací la conversa va acabar-se i va tocar-me posar-me davant del meu amic i, encara no sé massa bé com (vaig traure força d’on no tenia, no sé si per la ràbia que van donar-me els nazis, per les poques ganes que tenia de pegar-me o per què), dur-lo a arrastrons carrer avant. Ell no feia més que cridar, dient-me que li deixara “pisarle la cabeza al puto calvo de mierda”. Ell tractava d’anar a pels nazis (per cert, se m’ha oblidat mencionar que els altres dos van aparèixer de seguida que van sentir que s’alçaven un poc les veus), però jo no li deixava, de fet va haver un moment que va llevar-se la seua jaqueta i va llençar-la enterra i va tractar de desfer-se de mi. En vore que no podia va continuar caminant, moment que vaig aprofitar per llençar-li la jaqueta a la seua cosina que venia darrere nostre. Al final va cedir i va anar cap al cotxe com jo li deia, el que no va fer és tranquil·litzar-se, ni molt menys.

Mentre anàvem cap al cotxe ell va girar-se i va vore que ens seguien els nazis, vaig dir-li que ni correra, ni se li ocorreguera anar a per ell i que caminara ràpid. Va fer-me cas, però no sense assegurar-me que a l’arribar al meu cotxe trauria la “pitón” i li la trencaria al cap dels nazis, evidentment no va ser així, perquè en entrar al cotxe vaig arrancar. Vaig començar a pegar voltes per la zona dels quintos, no sabíem res dels altres 3! Els vam començar a enviar missatges al whatsapp i vam cridar a una d’elles que no va respondre. La sort és que en penjar la cosina del meu amic va cridar-nos per preguntar-nos que era de natros, estàvem els 5 bé.

S’havia acabat tot i no havia passat res, per sort. Vam arribar a Benimàmet, jo estava atacat, no deixava de tremolar i per si fóra poc m’havia esquinçat el dit en el forcejament amb el meu amic. Però tot havia passat...

Certament escrivint-ho ara no em pareix per a tant, però l’adrenalina volava eixa nit...