Respectuosos

No sé com ni perquè he recordat avui un comentari d’algú que deia que havia sentit, a un bany públic, dir a un home que anava a ser pare que “mira si me sale culé i maricón”. La veritat és que moltes voltes pensem que els homosexuals, bisexuals i transexuals ja estem del tot acceptats per la nostra societat, que a ple segle XXI no pot existir l’LGTBfòbia, però coses com aquestes ens demostren que no és cert, que tot està per fer. No és només aquest cas el que m’ha fet reflexionar sobre açò, sinó que dia rere dia veiem aquest odi tant en gent coneguda per tots com en gent del carrer, com tu i com jo. Un exemple és el fet de que el govern actual tinga recorreguda davant del Tribunal Constitucional una llei que permet que dos persones del mateix sexe puguen casar-se. També fets com que el Papa diga que “el matrimoni homosexual és un desafiament perillós i contrari al bé comú” o tal volta “monseñor” Rouco Varela i tota la seua panda. A més de que hi haja gent que es dedique a escriure llibres que asseguren que poden acabar amb l’homosexualitat perquè aquesta ve d’un trauma infantil que hem oblidat i he de rememorar per a poder superar aquest efecte secundari.

Jo mateix me’n vaig adonar quan vaig “eixir de l’armari” i reconèixer que sóc bisexual, en uns inicis era poc inclinat a dir-ho per por a que la gent del meu voltant no m’acceptés, encara que ara tampoc és que vaja predicant-ho per tot arreu, perquè a ningú li va ni li ve, però ja sé que allò que no em permetia reconèixer públicament qui sóc era la marca que em va deixar una societat homòfoba que no acaba d’acceptar que dos persones del mateix sexe puguen estar enamorats l’un de l’altre. També vaig vore aquesta fòbia a les reaccions dels meus amics, “no m’ho havia imaginat mai, si no tens pluma, millor així”, al moment jo esperava una reacció de l’estil i la vaig vore normal, perquè jo mateix estava reaccionant així, però després em vaig donar compte de que no és més que una reacció marcada per l’LGTBfòbia i pels estereotips que hi han al voltant d’homosexuals, bisexuals i transsexuals. Amb açò també he d’aclarir que no li guardo cap rancor a cap d’ells.

Encara així, és una cosa que hem de canviar i que tot aquell que siga gai, lesbiana, bisexual o es sentiga del sexe contrari, ho diga sense cap por a la reacció que l’altra persona puga tindre, perquè l’altra persona ho vorà com una cosa normal, com una cosa que farà que qui està soltant-se de les cadenes que li ha posat una societat carcamal i antiquada es sentiga millor en si mateix perquè se n’adone de que no és un pes que ha d’aguantar un a soles sense dir-li-ho a ningú, sinó que no és cap pes, que és un pes imaginari que un a soles s’ha nugat amb unes, també imaginaries, cadenes. El problema és que açò no es solucionarà fins que des d’els diferents governs no facen res per a que la gent ho accepte, que no tinguen recorreguda la llei del matrimoni homosexual, fins que no hi haja una institució tan forta, per desgràcia, com és l’Església on tots els seus dirigents hagen reconegut públicament que estan completament en contra del matrimoni homosexual i fins i tot del simple fet de ser homosexuals, i ja no parlem dels transsexuals, HERETGIIIA. Fins que centres comercials i llibreries ni es plantegen la publicació d’un llibre on es diu que existeix una cura de l’homosexualitat com si fora una malaltia mental, fins que un home a un bany públic no diga que té por de que el seu futur fill siga “maricón” i fins que s’acaben moltes altres situacions que ocorren dia rere dia.

Amb tot açò no vull dir que l’homosexualitat, la bisexualitat o la transsexualitat siga un tema tabú, tot el contrari, vull llevar-li el pes que té damunt, que qualsevol puga fer-li broma al seu amic o amiga per ser homosexual, bisexual o transsexual i no passe res perquè seria evident que és això, una broma i no un insult. Jo, sincerament, somio amb un món on no es done per suposat que eres heterosexual, on no hi haja sorpresa per no ser-ho, on és puga fer un dia de l’orgull gai que siga de caràcter festiu (com és ara) i siga acceptat per tots, sense rebre crítiques que diguen que això no és més que una reunió de “maricones” i “bolleras” (com no és ara). Somio amb el respecte i l’acceptació de tots i totes sense cap distinció entre persones diferents.

Però com ja he dit, encara queda molt per fer, i ho hauríem de fer i no quedar-nos de braços creuats aguantant aquests atacs contra la nostra persona, escrivint la nostra opinió com he fet jo, forçant a l’Església a que canvie la seua visió, forçant als estats a que faciliten la creació d’una llei del matrimoni homosexual, i si ja la tenen que no estiga recorreguda davant de cap tribunal, i moltes altres accions de conscienciació.

PD: Abans escric açò i ho publico, abans ix l'arquebisbe de Tarragona dient "distingeixo entre persones i el comportament de les persones. Com a persones, totes són fills de Déu. Hi ha comportaments que no són adequats ni per a la persona ni per a la societat, i això ho hem de pensar molt”, referint-se a l'homosexualitat.